Homenatge a Robert Anglada a Horta de Sant Joan
El passat mes d’octubre va tenir lloc la presentació del Fons Anglada, un important llegat del pintor que inclou 8391 peces, 6574 obres artístiques, 1817 objectes personals. A més, el llibre de registre del fons ha catalogat més de 250000 dades i el registre fotogràfic 12.815 fotografies.
Eduard Carbonell, catedràtic d’història de l’art, ho presentava així:
Horta de Sant Joan, 26 d’octubre 2018.
Celebro que la Diputació de Tarragona i l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan facin quest acte d’homenatge al pintor Robert Anglada. I ho fan amb una de les funcions que un artista pot valorar més, la conservació preventiva i la catalogació de la seva obra. Gràcies doncs a aquestes dues Institucions públiques, doncs penso que cap altra ho ha fet fins ara. Segur que en Robert estaria content. I gràcies també a l’Associació d’Amics per treballar en la difusió de la seva obra.
Robert Anglada, que ara comença a ser conegut, després d’un període massa llarg d’oblit, pertany a un generació d’artistes, en certa manera no tinguts prou en compte, que s’han vist en el panorama artístic català d’alguna manera tapats per la corrent informalista i l’informalisme expressionista.
És el que tres teòrics de l’art de gran prestigi i vàlua com Alexandre Cirici, X. Rubert de Ventós i Arnau Puig apunten quan es refereixen a Robert Anglada i la seva generació.
Després d’una primera generació on hi ha Millares, Tàpies, Ponç, Saura, Cuixart, entre d’altres, la segona generació a la que pertany Robert Anglada, juntament amb Artigau, Carbó Berthold, Gerard Sala, Serra de Rivera i tants d’altres, el que alguns crítics han anomenat la generació del 66, la segona generació dic, entenia per art: l’expressió i la representació de lo més íntim d’ells mateixos, incidint en el món viu i quotidià que els envolta.
Robert Anglada pinta el que sent, la seva realitat més íntima, potser a través d’aquells elements exteriors, els personatges, els carrers,…. De vegades, com diu M.Ll. Borràs, en la seva exaltació de la sensualitat i l’erotisme, crea mons fantàstics. D’altres vegades transforma els paisatges que l’envolten, expressionisme portat al màxim en un paisatge. Parteix de la realitat però amb colors violents, amb predomini del negre per reforçar els colors grocs, blaus, vermells….Tractament expressionista de les formes i dels rostres. Móns onírics de vegades, reproduïts.
L’obra plàstica és la projecció d’ell sobre la realitat del seu voltant; potser com molts pintors. Projecció d’ell sobre la realitat que mira. La realitat li serveix d’excusa. Però no es que transformi el que veu, sinó que ho substitueix, per explicar-se ell en el fet de pintar. No busca una traducció de la realitat, és ell que es pinta.
Eduard Carbonell
Catedràtic en Història de l’Art
