La religiositat del pintor Robert Anglada

En uns temps estranys com els d’ara, en què la laïcitat i la religiositat han retornat en les seves formes més radicals enyorem la il·lustració i la tolerància. Vivim un temps semblants als que van succeir a Paris quan els catòlics rodolaven i enllumenaven els caps encesos dels protestants amb atxes els carrers empedrats de Paris. Potser, precisament per això, per aquesta efervescència religiosa les moltes amigues i amics d’en Robert Anglada ens preguntàvem si el nostre estimat amic creia en Deu. Una pregunta que ens semblava d’entrada una mica compromesa, fora de to, pròpia d’una anima torbada i preocupada que no pas la nostra més aviat tolerant i eclèctica en aquests temes. De totes maneres, malgrat el nostre escepticisme propi de l’edat ens intrigava saber què pensava el pintor Anglada sobre la vida i la mort. Un misteri amb què un dia o altre tots ens hi trobarem. Ens importava saber si en Robert Anglada creia que la vida s’acabava definitivament amb la mort o continuava, encara que sigui d’una altra forma. Jo particularment la trobo gairebé inevitable fer-se aquesta pregunta abans de la mort. És una pregunta que de segur, tothom, un dia o altra, se l’ ha feta. A més en el cas d’en Robert Anglada la trobava pertinent, perquè en la seva obra aquesta realitat l’hem vist en alguns quadres, com en el quadre de Sant Salvador, el de la Crucifixió…. i algun altra. En tot cas, tot i el seu mutisme, ja que mai en parlava o molt poc, el tema es reflecteix sovint en la seva pintura sigui d’una manera iconoclasta, irònica, o fervent com és el cas de la pintura del Sant Salvador.

Així que, impel·lit per una mena de curiositat que li produïa una mica de remordiment, pel seu caràcter íntim, un dels seus innombrables amics li preguntà una vegada de si creia amb Deu… L’amic pensava, de vegades, que la pregunta era absurda pel seu transcendentalisme i pel seu caràcter personal. Aquests tipus de preguntes no s’haurien de fer mai…, pensava, però tot i així la feu…. I empès per aquella curiositat li pregunta sense miraments…

—Creus que no hi ha res més després de la mort?

I com que es pensava que es molestaria se sorprengué en veure que no passava res, que en Robert no trobà la pregunta ofensiva, tenint en compte que la resposta no podia ésser còmoda per una persona que havia de morir irremissiblement. De totes maneres, ens podríem preguntar per què hauria d’ésser ofensiu allò que, potser era una profunda mostra d’amistat…? Així que, en Robert li respongué, sense cap acritud i rient, amb ironia, amb el pinzell a la ma, que no creia en el més enllà, que només creia amb la seva pintura. Que era la seva única realitat.

L’amic pensà que era una resposta que a més d’irònica era ambigua, per la qual cosa li respongué:

—Si només creus en la teva pintura deus pensar que no tot s’acaba—li respongué l’amic. De fet, en Robert Anglada, sense voler manifestar-ho obertament o inconscientment, pensava gairebé més en la perdurabilitat de la seva obra que en la seva mort. Creia que ell continuaria vivint en la seva obra després de morir i això d’alguna manera, és també creure, d’una altra manera, en el més enllà.

Ell pintà amb molt de sentiment religiós el quadre d’un Crist esparracat amb el cap penjat endavant amb una tofa de cabells. Encara que, potser, no fos religiós, ell pintava amb sentiment religiós que no és pas el mateix. En aquest sentit, no s’ha de, ni cal tenir de la religió una visió tan restrictiva com la que tenim generalment. Ves a saber…!, potser era panteista, potser creia en la reencarnació, no ho sabem? El que és molt clar és que s’identificava amb aquella religiositat humil dels creients que pintava, a través d’un mecanisme empàtic, d’imaginació, de saber viure i posar-se en el sentiment dels altres. Comprenia la misèria, el dolor i l’esperança dels feligresos que pintava, però també era conscient de la trista fatalitat dels pobres mendicants que hi ha en aqueta vall de llàgrimes.

Un dia que pintava Sant Salvador, fou un dia que en Robert semblava posseït per un rampell de fúria, un dia fatal destinat a barallar-se amb tothom, i encara més amb els pinzell, amb el colors, amb la tela!!! Sens dubte aquell dia devia tenir algun problema econòmic o artístic, perquè tot d’una confessà a l’amic que ell mateix se sentia com un dels pelegrins del quadre. Mentre assenyalava amb el seu dit nerviüt sobre la tela, un de llunyà, una taca de color, que amb les mans juntes implorava Sant Salvador, digué a l’amic:

—Aquell que veus a la vora de la tela soc jo! Sempre he viscut i he estat un pelegrí, tota la vida he anat vestit com els pelegrins…! Mai he anat amb cotxe, sempre he anat a peu, com un captaire…!!

L’amic, que ja era com un dels mendicants de la pintura de l’Anglada mirava esbalaït com amb el pinzell esquitxava de vermell i groc la tela…:

—sang i foc…!, —deia.

Mentre xisclava enfurit com un energumen, apuntant amb el pinzell una taca groga que hi havia al quadre, li digué:

—Ara anirem a l’infern, em va dir amb els ulls esgarriats..! Ara veuràs…sang i foc!

I tot d’una fent un moviment recargolat, semblant als que fan els saltimbanquis als circs, girà a l’aire el pinzell i pintà una escala de cargol. Mentre evolucionava amb aquestes cabrioles amb les mans i els peus, la cara d’en Robert Anglada s’havia tornat lívida i espectral; tenia la pell d’un color de vidre gris i opac, semblava, que venia del més enllà. El nostre amic, que s’havia tornat també un mendicant més del quadre, en veure’l així, estrafet, amb una aurora que li coronava el cap i amb els braços estesos es trasbalsà tant que es pensà que s’havia definitivament mort. El veia baixant de la ultratomba per l’escala de la pintura que poc abans en Robert Anglada havia esquitxat o pintat a la tela o a l’aire. La tela mòbil zigzaguejava ràpidament l’aire com una catifa voladora. Els grocs i el vermells del quadre s’havien transformat, sobtadament, en sang i foc que ruixaven les parets i la barana de l’escala.

El nostre amic mendicant, el que es va atrevir a demanar-li les seves opinions sobre el més enllà, ens assegurà que aquelles transformacions que sofrí en Robert Anglada eren reals. No sabia, però, explicar-nos com és que anà després al seu enterro. En va, li vam dir que aquell dia, que el veié quan baixava l’escala i venia de la ultratomba era una aparició, que no podia haver mort, que era impossible! No podia haver mort dues vegades…!

L’amic mendicant ens va assegurar, que no tornaria mai més a fer preguntes compromeses, per a no tornar a veure els horrors de l’infern. Ni en pintura…! En els últims moments, quan la seva vida li marxava vers a l’escala de cargol que havia pintat, havia de veure la vida i la mort com una mateixa cosa, una zona transitòria enterbolida i vaga en què el present és confon amb el que vindrà, un moment en què la vida i la mort conviuen, alhora i plegades. La ratlla que les separa es difuminava, així, al seus ulls. Per salvar-se, poc abans de morir havia de veure i sentir, per força la seva mort, com el revers de la seva vida, situada a l’altra banda de la ratlla, després de l’escala de cargol que havia pintat.

No li semblava que li fes por la mort, i tampoc la vida. És difícil viure, deia, perquè, aleshores, s’ha de viure molt. Ell hi visqué molt.

Borja de Riquer